Illes, de Jaume Amigó

2.025
Gòtika
Del 10 d’octubre al 6 de desembre

La trajectòria artística de Jaume Amigó s’ha construït al voltant de la pintura, però també s’ha enriquit amb múltiples incursions en altres disciplines: el gravat, l’escenografia, l’escultura i la instal·lació. El llenguatge calcogràfic impregna les seves teles; l’experiència en el món teatral el porta a presentar les obres com a instal·lacions que dialoguen amb l’espai i amb l’espectador; i la seva passió pels materials —papers artesanals, caolí, ferro o ceràmica— arrelats al territori, evidencien una mirada que cerca sempre l’essència de les coses.

 
El taller, per Amigó, és un espai viu i permeable. Ha treballat a llocs tan diversos com Ifitry (Marroc), Osaka i Tòquio (Japó) o Amsterdam, absorbint-ne estímuls i matèries que recull en llibretes de viatge, autèntics dietaris visuals. El retorn a l’Alzina de Ribelles, a la Noguera, esdevé una nova etapa, on la natura i els paisatges propers nodreixen la seva obra.


Els seus treballs, sovint organitzats en sèries, evoquen elements naturals: núvols, líquens, camps d’arròs, marees o nenúfars. En ells ressona també la poètica del camí, amb referències a Matsuo Bash? i el seu Estret camí de l’interior (1694). Ara, però, Amigó centra la seva mirada en el concepte d’illa.


A Illes, l’artista explora aquesta idea des de múltiples perspectives: les illes que dibuixa la marea baixa al Marroc; les que tracen els camps al voltant d’un arbre o d’una roca; les més de 17.000 d’Indonèsia o les 14.000 del Japó; les illes com a metàfora d’intimitat i aïllament, tan presents en el procés creatiu. Illes vermelles que emergeixen sobre fons negres, illes de ceràmica que, tot i ser unitats aïllades, agrupades formen un gran arxipèlag. Illes com el campanar de la Seu Vella emergint de la boira hivernal.


Una exposició que a través de la pintura i la ceràmica ens convida a navegar, entre fragments i conjunts, solituds i comunitats, per descobrir la força poètica i vital de l’obra de Jaume Amigó.