De l’epidèmia a la pandèmia i la “visita” als amics
13/05/2020
No són moments per jugar amb etimologies. Us avanço que no sóc epidemiòleg sinó filòleg i em dedico a filosofar (de fet, em toca ensenyar Heràclit, Parmènides, Epicur o Plató a la Universitat de Lleida en una assignatura optativa). La dificultat del moment en què vivim ens empeny a no parlar més que de l’actualitat. Això no obstant, tothom ha sentit dir alguna vegada que el mot “pandèmia” prové del grec “pan” (tot) i “démos” (poble), sobretot quan la premsa assenyala que el coronavarius va esdevenir pandèmia, tal com ens han repetit els titulars fins a la sacietat (“els contagis locals de la Covid-19 amenacen amb pandèmia” o el de fa dos mesos —cf. diari Segre): “l’OMS declara que el coronavirus s’ha convertit en una pandèmia”. Vull assenyalar, però, quelcom que potser no interessa massa als empresaris o als economistes: que hi ha altres termes de significat similar al de pandèmia, com ara “epidèmia” o “pesta”, on trobem un doble problema. D’antuvi, ambdós són polisèmics i d’origen ben distint (grec i llatí, respectivament); en segon lloc, els seus significats propis es van confondre en la seva aplicació dins de l’àmbit de la medicina.
En llegir, fa poques setmanes, un treball molt ben documentat sobre el vocable grec epid?mía i la seva identificació amb el llatí pestis, a càrrec de Luis M. del Pino (Dynamis vol. 28, 2008), m’ha semblat interessant de resumir un parell d’idees importants i bàsiques que en aquest treball s’hi palesen. La primera, que el significat original del mot “epidèmia” era “visita”, “arribada a un lloc”. En aquest sentit, Plató en fa un ús abundant com quan al seu Parmènides, 127.a.5 diu: «Tan bon punt va acabar amb ell, els seus germans li explicaren quin era el motiu de la nostra presència; ell em va reconèixer, atès que em recordava de la meva anterior visita». Aquest terme grec (“epid?mía”) fou traduït al llatí com a morbus popularis o vulgaris, això és, com a “malaltia col·lectiva”.
Així, doncs, els grecs s’hi referien contínuament amb la idea de “visita”, “arribada” o “irrupció” de quelcom nociu que venia de fora, i els seus traductors llatins ho entenien com a malaltia col·lectiva o “epidèmica”. En un passatge d’Epidèmies VII, (1) 59 hi llegim: «A Cares, a l’hivern, després d’agafar una tos epidèmica, va tenir una febre aguda». En aquesta frase, hi copsem com Hipòcrates hi assenyala que aquesta tos era comuna a més habitants d’aquella contrada i per això la qualifica d’“epidèmica” i, per tant, remarca la idea de l’arribada o la visita, no només a Cares, ans a la resta dels habitants d’aquell indret.
La segona idea que volia emfasitzar succintament és que, durant el Renaixement, l’equivalència entre “epidèmia” i “pesta” es veurà consumada, i el terme “pesta” s’anirà usant més de mica en mica. Així, el metge francès N. Lemelin establirà un sil·logisme relatiu a la “pesta” el 1628, reproduint la idea expressada al llibre hipocràtic De natura hominis amb el terme “epidèmia”, i al citat “Sobre els flats”, amb el terme loimós: «Ja que la pesta és la més disseminada de les malalties, la seva causa ha de ser la més disseminada, com l'element més disseminat és l’aire, i aquest és l’element causant de la “pesta”». La locució “Pesta Negra” s’utilitzà, habitualment, per dissenyar la gran epidèmia de pesta esdevinguda a mitjan segle XIV, que és anacrònica, ja que es va poder emprar uns segles més tard. Tot i ser el seu origen enigmàtic, aquesta expressió s’ha volgut relacionar amb la llatina Atra mors, expressió que es troba en textos de Virgili, Lucreci i Sèneca. Altres cronistes del segle XVIII procedents de Dinamarca la van acunyar. Com assenyala L. M. del Pino, la historiografia mèdica ha estat capaç de posar en relleu que el Llibre de les epidèmies hipocràtic és el primer text que recull històries clíniques completes; tanmateix, no ha relacionat el sentit originari del seu títol —“epi- dèmia”, com a visita del metge als parents— amb el seu contingut —una col·lecció valuosa d’històries clíniques.
El mot grec epid?mía volia dir, originàriament, “visita”, “arribada” que, com hem vist, es referia a la visita del metge al pacient, o viceversa; mentre que la paraula llatina “pesta” feia referència a una malaltia contagiosa inespecífica. Tanmateix, epid?mía significarà una malaltia estesa arreu, com la pesta. Així, doncs, “epidèmia” i “pesta” han acabat coincidint en la seva significació. En conclusió, la Covid-19 ens ha visitat, ha fet irrupció entre nosaltres, sibil·linament, i és tan infaust que ha deixat les nostres ciutats tocades de mort. Però se n’anirà. Aquest és el sentit del mot: va i ve. No en tingueu cap dubte, ens en sortirem d’aquesta pandèmia, però amb un veritable i ingent desig de “visitar” els amics, amb una mena de “visita” postCovid ben diferent a la qual ens ha fet la ferotge “epidèmia” actual.
Josep Antoni Clua
Catedràtic de filologia grega (Universitat de Lleida)
[email protected]
En llegir, fa poques setmanes, un treball molt ben documentat sobre el vocable grec epid?mía i la seva identificació amb el llatí pestis, a càrrec de Luis M. del Pino (Dynamis vol. 28, 2008), m’ha semblat interessant de resumir un parell d’idees importants i bàsiques que en aquest treball s’hi palesen. La primera, que el significat original del mot “epidèmia” era “visita”, “arribada a un lloc”. En aquest sentit, Plató en fa un ús abundant com quan al seu Parmènides, 127.a.5 diu: «Tan bon punt va acabar amb ell, els seus germans li explicaren quin era el motiu de la nostra presència; ell em va reconèixer, atès que em recordava de la meva anterior visita». Aquest terme grec (“epid?mía”) fou traduït al llatí com a morbus popularis o vulgaris, això és, com a “malaltia col·lectiva”.
Així, doncs, els grecs s’hi referien contínuament amb la idea de “visita”, “arribada” o “irrupció” de quelcom nociu que venia de fora, i els seus traductors llatins ho entenien com a malaltia col·lectiva o “epidèmica”. En un passatge d’Epidèmies VII, (1) 59 hi llegim: «A Cares, a l’hivern, després d’agafar una tos epidèmica, va tenir una febre aguda». En aquesta frase, hi copsem com Hipòcrates hi assenyala que aquesta tos era comuna a més habitants d’aquella contrada i per això la qualifica d’“epidèmica” i, per tant, remarca la idea de l’arribada o la visita, no només a Cares, ans a la resta dels habitants d’aquell indret.
La segona idea que volia emfasitzar succintament és que, durant el Renaixement, l’equivalència entre “epidèmia” i “pesta” es veurà consumada, i el terme “pesta” s’anirà usant més de mica en mica. Així, el metge francès N. Lemelin establirà un sil·logisme relatiu a la “pesta” el 1628, reproduint la idea expressada al llibre hipocràtic De natura hominis amb el terme “epidèmia”, i al citat “Sobre els flats”, amb el terme loimós: «Ja que la pesta és la més disseminada de les malalties, la seva causa ha de ser la més disseminada, com l'element més disseminat és l’aire, i aquest és l’element causant de la “pesta”». La locució “Pesta Negra” s’utilitzà, habitualment, per dissenyar la gran epidèmia de pesta esdevinguda a mitjan segle XIV, que és anacrònica, ja que es va poder emprar uns segles més tard. Tot i ser el seu origen enigmàtic, aquesta expressió s’ha volgut relacionar amb la llatina Atra mors, expressió que es troba en textos de Virgili, Lucreci i Sèneca. Altres cronistes del segle XVIII procedents de Dinamarca la van acunyar. Com assenyala L. M. del Pino, la historiografia mèdica ha estat capaç de posar en relleu que el Llibre de les epidèmies hipocràtic és el primer text que recull històries clíniques completes; tanmateix, no ha relacionat el sentit originari del seu títol —“epi- dèmia”, com a visita del metge als parents— amb el seu contingut —una col·lecció valuosa d’històries clíniques.
El mot grec epid?mía volia dir, originàriament, “visita”, “arribada” que, com hem vist, es referia a la visita del metge al pacient, o viceversa; mentre que la paraula llatina “pesta” feia referència a una malaltia contagiosa inespecífica. Tanmateix, epid?mía significarà una malaltia estesa arreu, com la pesta. Així, doncs, “epidèmia” i “pesta” han acabat coincidint en la seva significació. En conclusió, la Covid-19 ens ha visitat, ha fet irrupció entre nosaltres, sibil·linament, i és tan infaust que ha deixat les nostres ciutats tocades de mort. Però se n’anirà. Aquest és el sentit del mot: va i ve. No en tingueu cap dubte, ens en sortirem d’aquesta pandèmia, però amb un veritable i ingent desig de “visitar” els amics, amb una mena de “visita” postCovid ben diferent a la qual ens ha fet la ferotge “epidèmia” actual.
Josep Antoni Clua
Catedràtic de filologia grega (Universitat de Lleida)
[email protected]