La cultura ha salvat l’esperit humà i associatiu en temps de la Covid-19

02/06/2020
El malèfic Covid 19 va arribar a les nostres vides en silenci. Gairebé sense ser-ne conscients, ens trobàvem confinats a casa. Atemorits per un enemic invisible, que no detectàvem enlloc i no es manifestava de cap manera.

De cop, ens haguérem de reorganitzar —o reinventar, com està de moda dir en el nou argot covivíric— per passar unes hores de lleure forçades i imprevistes tancats a casa. Jo, que tinc gos, podia sortir de la meva llar i soc testimoni de l’impressionant espectacle urbà dels primers dies. Carrers deserts, orfes d’automòbils, amb la natura prenent posicions, i animals cada cop més desvergonyits fent excursions per la ciutat. Recordo la tarda del dissabte 21 de març, com una de les escenes més commovedores de la meva vida. Vaig realitzar el passeig del gos sense creuar-me amb ningú, amb un silenci escrutador, i tot aturat i tancat. Sentia el virus latent a l’atmosfera, i jo exposat. Vaig témer tant aquell moment que l’arribada al llindar de casa meva em va alleujar.

En les jornades posteriors vaig seguir passejant el gos seguint el mateix recorregut. Vaig observar com, progressivament, la gent començava a prendre els balcons i les terrasses. També vaig ser testimoni de com es desenvolupava una nova litúrgia que molts van respectar: a les 18.00, hi havia actuacions musicals; a les 20.00, aplaudiments per al personal sanitari, i, la resta d’hores, els veïns feien esport, jugaven amb els nens o qualsevol cosa que els pogués passar pel cap.

Però, probablement fou a l’interior de cada casa, on cadascú es va haver de crear el seu propi univers de supervivència. D’una banda, amb el teletreball —una altra expressió que ha fet fortuna en l’argot covivíric és: “el teletreball ha vingut per quedar-se”—; i d’una altra, amb el combat contra l’avorriment i/o desesperació de veure’ns tancats contra la nostra voluntat.

A banda del teletreball, vull centrar-me en l’aspecte del lleure forçat com una nova experiència per a molts de nosaltres. Molts cops, en una situació de normalitat —a partir d’ara, com diuen els puristes covivírics, ens haurem d’adaptar a la nova normalitat—, quan no sabíem què fer, sortíem a córrer o fer una canya —això cadascú—, quedàvem amb amics o familiars, o planificàvem un viatge.

En temps del confinament absolut, res d’això era possible. I el consum de cultura, en diverses vessants, va sortir al nostre rescat: lectures aparcades, recuperació d’antics Lps, consulta de mapes, catàlegs de pintura, visions de concerts, sèries, pel·lícules i un llarg etcètera. Tanmateix, el més sorprenent d’aquests temps ha estat la predisposició de l’artista professional o amateur per produir cultura a través de la xarxa, amb les condicions més precàries. Partint d’autèntics fenòmens del moment, com l’Stay Homas, i la seva cançó “Stay Homa”, fins arribar a la més minúscula de les aportacions en tots els camps —dansa, cuina, pintura, música, circ, literatura, etc.—, l’artista s’ha ofert desinteressadament.

La Covid 19 ha obert les portes a un nou art virtual que ha esdevingut tremendament creatiu davant la situació; i que demostra que el creador, en tots els sentits, és generós, es delera perquè la gent gaudeixi del seu art i, si convé, l’ofereix gratuït per divertir, emprenyar o commoure el seu públic potencial.

Però, més enllà de la voluntat individual de l’artista de mostrar la seva producció, també he observat com l’anònim ha tornat a agafar els pinzells, els llapis, l’instrument o la cassola, i, reclòs en el seu temps, ha tornat a dibuixar, escriure, tocar i cuinar. Molts han aprofitat aquest espai de forçada reclusió per retrobar un camí creatiu oblidat, o per millorar-lo. Sens dubte, la cultura ha estat un dels pilars, per a molts el principal, per sobreviure espiritualment al confinament.

En un sentit paral·lel a tot l’exposat més amunt, les associacions sense cap ànim de lucre, com el Centre d’Estudis Comarcals del Segrià (CECS), també hem hagut de cercar i trobar un nou camí de comunicació i actuació. La xarxa, és evident, ha estat la nostra aliada, i ha fet, del patró, costura. Ens hem comunicat a través de videoconferència, mail, whatsApp i de qualsevulla forma moderna, però no hem hivernat ni ens hem aturat. Massa projectes esperen la nostra intervenció, com el Catàleg de colònies industrials del Segrià; el programa educatiu Descobrim el Segrià; l’organització de les VIII Jornades d’Estudis del Segrià, a Llardecans, el 21 de novembre de 2020; la publicació del setè número de la revista Shikar...

En tot cas, el confinament ens ha donat un temps de repòs adient per enfocar, amb més intensitat i amb objectius més clars, aquests i futurs projectes que tinguin, com a centre d’actuació i estudi, el nostre Segrià.


Quintí Casals Bergés,
Centre d’Estudis del Segrià